La
inconveniència del terme “Decadència”,
per Anna Maria Villalonga
Després de
comprovar un cop més, al llarg d’aquest curs a la Universitat de Barcelona, que
els meus alumnes de Filologia Catalana continuen empaltats del terme
“Decadència” per referir-se a la literatura catalana dels segles XVI, XVII
i XVIII, he decidit penjar aquest breu article.
Aquest bloc no
posseeix pretensions d’ésser d’una erudició acadèmica, sinó que va dirigit
al públic lector en general i té un caràcter divulgatiu i informal. Per
tant, els arguments que us donaré seran només arguments de sentit comú, que
tothom pot entendre i subscriure. També us afegiré les dades
d’un article sobre la qüestió per tal que, qui ho vulgui, pugui
aprofundir-hi des d’un vessant més científic.
Espero que si em
llegeixen professors de Secundària, deixin ja d’una vegada de transmetre a les
noves generacions unes idees tan obsoletes i poc contrastades. Moltes
gràcies.
La inconveniència del terme “Decadència”
Article aparegut a la revista “El fil
d’Ariadna” de Vilaweb
El fet que els
estudiosos encara publiquin, als inicis del segle XXI, articles sobre l’ús
del terme “Decàdencia” en relació amb un període concret de
la literatura catalana, indica que aquesta pràctica continua
vigent.
El mot s’ha fet
servir per a designar tota la literatura catalana moderna -segles XVI,
XVII, XVIII i començaments del XIX- fins el moment de l’esclat de la
Renaixença. Es tracta d’una terminologia explotada insistentment pels
homes d’aquest moviment, amb la finalitat prou evident d’atorgar més
rellevància a la seva tasca de recuperació de la llengua i de la literatura
catalanes. La pretensió era emmirallar-se en l’esplendor medieval, saltant
impunement pel període considerat “decadent”; és a dir, per tots els
segles que avui coneixem com ”edat moderna”. A l’article que més
endavant us detallo, Albert Rossich, de la Universitat de Girona, exposa
tot un seguit de raonaments, sobretot des d’un punt de vista estrictament
científic, que jo comparteixo i que són d’una claredat meridiana. No en
faré en aquest moment una paràfrasi, però penso que és interessant
que el llegiu.
A banda
d’això, ara m’interessa palesar, simplement des del seny més
estricte, tres o quatre idees que em semblen d’una
incontestable evidència.
En primer lloc,
convé deixar clar que la cultura, l’art, la literatura, tot el
conjunt de disciplines humanes, no neixen de cop i volta com bolets, sinó que
responen a un munt de circumstàncies diverses que les van
configurant, en un esdevenir continu on tot té relació. No es pot
explicar la Renaixença esborrant del mapa l’activitat cultural de més
de tres segles. Aquests tres segles van existir i són imprescindibles. Encara
que sigui -i ara estic fent d’advocat del diable- per utilitzar-los com a
contrast. Tanmateix, no serà necessari fer-ho, perquè moltes de les
llavors de la Renaixença les trobem clarament en els segles anteriors. Però
l’argumentació diria que resulta òbvia.
En segon lloc,
perquè la valoració de qualsevol cosa com a decadent sempre depèn dels
termes d’una comparació. Pel que fa a la Il·lustració, posem per cas,
obtindrem valoracions molt diferents si ens emmirallem en un exemple o en un
altre. No podem pretendre tenir la gran Il·lustració francesa, però si ens
comparem amb l’anglesa, l’espanyola o la italiana, ja no existeix tanta
diferència. El mateix podem dir de la literatura catalana moderna en
conjunt. La seva qualitat, comparada amb la literatura medieval, possiblement
és menor. Però no per això deixa d’existir i no per això deixa de ser nostra.
Té un valor concret i ha de ser tractada sense prejudicis previs.
En tercer lloc, no
sembla pertinent un terme pejoratiu (en absolut relacionat amb la terminologia
específica de l’àmbit literari o artístic) per designar les manifestacions culturals
d’un país. Se’m fa difícil pensar en un francès, un anglès, un italià o un
espanyol que denigrin explícitament una part de la seva herència cultural. En
el cas del segle XVIII, per exemple, la literatura castellana tampoc no va
reeixir especialment. I molt menys si es fa l’exercici de comparar-la amb
l’esplendorosa literatura de l’anomenat Siglo de Oro. En canvi, jo mai no he
llegit en cap història de la literatura castellana que
s’utilitzin adjectius pejoratius per definir aquest segment de la seva cultura
literària.
Per tant, quedi
clar que el terme “Decadència” és poc pertinent, molt inexacte i força
injust. Una qualificació que, a més, ha provocat el desinterès oficial
i dels estudiosos fins fa pocs anys. Hem de desterrar-lo del
nostre vocabulari, tant en els centres d’ensenyament com en la idea
generalitzada de la gent del carrer.
I ara jo llenço una
darrera pregunta al vent: És que, a partir de la Renaixença, no hi ha
escriptors mediocres? És que, un cop arribats a mitjan XIX, tot el que s’escriu
és absolutament magistral?
Puc assegurar que un acostament sense prejudicis als
segles moderns us convenceria ràpidament de la validesa dels meus
arguments. Tenim un grapat d’autors molt interessants al llarg
de l’edat moderna, autors que us esperen amb paciència per tal que
els descobriu.
Anna Maria
Villalonga
Juny 2010
Per aprofundir en
la qüestió, podeu llegir:
Albert
Rossich: “Decadència? Aquesta no és la qüestió”, Serra d’Or, núm. 529, gener de
2004, pp. 33-35.
